L’arxiu de la família democràtica

Un nou tipus d’arxiu familiar emergeix des de la segona meitat del segle XIX gràcies a la fi de la monarquia absoluta del Borbons i la progressiva (amb regressions) implantació de la democràcia a Espanya.

No es tracta d’arxius de famílies nobles que necessiten acreditar els seus títols, ni d’arxius senyorials de famílies que exercien un domini sobre la gent de les seves terres, ni d’arxius patrimonials de famílies lligades durant segles a una casa o possessió. Diversos fets històrics han portat a l’aparició d’un nou model d’arxiu familiar, que en direm “contemporani” o “democràtic”.

Per una banda la desaparició dels drets senyorials va acabar poc a poc amb la paperassa produïda pels administradors de les rendes dels senyors. Les desamortitzacions dels bens eclesiàstics van permetre accedir a la propietat a noves famílies amb capacitat econòmica, la incipient burgesia. La lenta pèrdua de poder de l’elit nobiliària va permetre l’ascens social i econòmic d’individus basats no en la noblesa de sang sinó en la seva vàlua personal. La desaparició progressiva del costum d’establir un sol hereu ha causat el fraccionament i repartició del patrimoni familiar, sovint fins a la seva desaparició.

Són famílies de recent ascensió social i econòmica que ultrapassen la tradició rebuda i assoleixen noves professions; gràcies aquesta activitat individual es genera un patrimoni econòmic pot ser important, que en tot cas serà repartit en tres o quatre generacions entre els descendents; però sobretot es genera un patrimoni intel·lectual que no es disgrega sinó que creix en ser repartit.

El patrimoni intangible que s’ha format amb les generacions (intel·lectual, cultural, polític, de valors) és el punt de trobada amb parents llunyans, la unitat a partir de la que la família es diversifica. I és el punt de referència en la recerca i construcció de la identitat individual dels descendents, perquè la família és el marc social primari on l’individu es construeix a sí mateix.

Els papers familiars són els transmissors d’aquest patrimoni intangible. Testimonia biografies individuals, l’accés a noves professions, la compra i venda de possessions, la creació d’empreses comercials, industrials o agrícoles, les relacions familiars i socials, la cultura intel·lectual i política acumulada… Tot en el seu context històric únic.

Diguem-ho ben fort: la conservació de l’arxiu, per a aquestes famílies contemporànies que no es basen en un títol, una casa pairal o un negoci familiar, és una qüestió de supervivència com a família. Prou eliminacions, expurgacions, reparticions i vendes d’aquests tresors familiars. Cerquem maneres de conservar-los i fer aflorar el seu valor i utilitat.

Pagesos al XVII, menestrals al XVIII, burgesos al XIX, gent de casa bona al XX… quina etiqueta rebran al XXI aquestes famílies? Tan de bo la de pont entre la tradició i la innovació, portadors de cultura i valors. Amb un arxiu ben conservat i tractat això és possible.

L’arxivística i els fons familiars

aL’arxivística actual dedica l’atenció merescuda als arxius privats, siguin d’empresa o associació, patrimonials, familiars o personals, molts dels quals acaben ingressant en biblioteques o arxius públics on hi reben el tractament necessari, tot i que no hi ha un treball profund que abasti tota la problemàtica que presenten: la literatura sobre el tema es limita als treballs d’alguns investigadors universitaris, professionals dels arxius públics, algun blog dedicat al tema, o ponència en circumstancials congressos… Penso que l’aneguet lleig dels arxius privats són els fons familiars contemporanis no dipositats en un arxiu públic.

Deixant a part els arxius propietat d’entitats, com associacions i empreses, a Catalunya hi ha sectors socials de famílies que conserven a casa seva papers dels avantpassats. Pot ser són descendents d’un clan arrelat a una masia o propietat territorial; llavors els seus fons són arxius patrimonials. Però també es pot tractar de descendents de famílies urbanes com la burgesia enriquida al segle XIX , els antics menestrals, o els botiguers que durant anys ha configurat la vida del barri… Molt o poc, aquestes famílies tenen fotografies, cartes, còpia de documents notarials, escrits creatius, documentació d’empresa… dels seus avantpassats. La documentació potser ja ha passat per sis generacions i si s’ha conservat és pel sentit de família i per l’afecte natural a la pròpia història familiar. La guerra del 1936 va suposar la pèrdua de molts d’aquests fons, que els seus propietaris van haver d’abandonar.

Ara la tasca a fer és divulgar informació. Aquesta documentació, per la seva antiguitat,  en molts casos forma part del patrimoni documental català, segons la llei de Patrimoni 9/1993, article 19. Sovint no ho saben ni els mateixos propietaris, i per tant desconeixen les obligacions que en tenen. Està clar que sempre hi ha la possibilitat d’ingressar el fons a un arxiu públic. Però si els propietaris no tenen intenció de traslladar-la, o cap arxiu públic se’n interessa, tenint en compte que els arxius públics no poden ingressar-ho tot, aquesta documentació queda sense cura i en perill constant de desaparèixer.

Mentre l’Administració no generi mecanismes eficaços per preservar i difondre aquests fons estarem en perill de perdre més i més patrimoni documental. Fem volar la imaginació: caldria una oficina pública dedicada als fons familiars, llançada amb una bona campanya de comunicació, que oferís informació i facilitats econòmiques i tècniques per aconseguir un primer pas que seria el cens i l’inventari dels fons familiars que continguin un document de més de cent anys. Fins i tot podria oferir incentius per participar en un programa de dipòsit temporal dels fons per al seu tractament, digitalització o préstec, i crear una base de dades dels fons familiars d’accés restringit a investigadors…

Com això per ara és una quimera, els arxius familiars queden a la seva sort, com constatem amb tristor molts arxivers. Una intervenció que pot ajudar a reduir i encaminar aquesta problemàtica és el servei de tractament de la documentació a domicili,  poc conegut i estudiat per l’arxivística. És un servei altament personalitzat, que es realitza amb implicació del propietari i que ha de ser compatible amb la moderació dels preus: mentre no hi hagi subvencions l’única manera  és estandarditzar el treball, tenir clarament dissenyats els procediments per reduir el temps de dedicació. La qualitat del treball queda garantida pels estàndards comuns professionals dels arxivers (Norma de Descripció Arxivística Catalana),  i el treball en grup amb l’assessorament de tècnics especialitzats.

Els arxivers hem de tenir prou iniciativa per anar tractant aquests fons i formant els seus propietaris, però alhora hem de crear estudis que arribin a l’acció política perquè s’estableixin marcs normatius i directrius polítiques, i es facin campanyes informatives que permetin l’aflorament i posada en valor dels fons familiars.