L’ingrés en un arxiu públic és sempre la millor solució?

Els arxivers que dirigeixen arxius públics s’ocupen principalment dels fons d’arxiu generats per l’administració, que és el braç executiu del govern. Ara be, sovint es troben que han de gestionar també fons privats que d’una manera o altra han ingressat a l’arxiu, i que passen a formar part dels fons públics.

El dilema que molts es plantegen és fins a quin punt han d’incentivar l’ingrés de fons privats als seus arxius. L’administració contempla aquesta possibilitat (fins i tot en algun moment ha comprat, per la seva exclusivitat o situació de risc, un fons). En general hi ha dos motius: el perill de desaparició del fons i l’interès per a la història col.lectiva.  Però els arxivers reclamen directius clares de què, on, en quins supòsits i en quina forma jurídica convé captar aquests arxius privats. I també quina difusió queden obligats a fer i com aquesta es fa compatible amb els drets d’autoria, imatge i intimitat de les famílies donants.

A França ja fa 200 anys, des de la seva revolució, que hi ha preocupació per ingressar fons particulars de famílies, amb l’objectiu que no es perdin. A Espanya la fal·lera va començar amb les desamortitzacions eclesiàstiques, que posaren en perill els  documents monacals d’administració del territori. Encara ara hi ha preocupació pels arxius nobiliaris que continuen en mans privades. Després va venir l’interès pels arxius patrimonials de grans famílies i els fons de persones i entitats influents. Ara són usuals també els arxius personals i familiars de gent normal, que tenen el seu interès per a la història col.lectiva… però el seu nombre creix i creix!

Sovint trobem als mitjans de comunicació la bona notícia de l’ingrés d’un fons familiar a un arxiu públic. La conservació, tractament i difusió queda assegurada. Els propietaris han donat un bon exemple de civisme, amb la seva generositat i responsabilitat. Ara be, realment ha de ser aquest el destí de tots els arxius familiars? Tenen capacitat els arxius públics per emmagatzemar tanta documentació? El sentit comú ens fa pensar que no.

Per altra banda, no és ideal que un arxiu familiar es conservi a la mateixa casa on durant segles s’ha anat formant? Si no hi ha especials riscos de desaparició, si està degudament classificat i descrit, si la l’accés per a consulta està garantida… llavors fóra assenyat preveure i regular els supòsits en què el fons familiar ha de continuar sota la custòdia de la família tot i formar part del patrimoni documental català.

Aquesta opció ha de dependre de la decisió dels arxivers, que han de poder supervisar i auditar el destí del fons, i atorgar les subvencions necessàries per a la descripció i òptimes condicions de conservació i accés, en col·laboració amb els propietaris.

Per tant a aquesta futura reglamentació sobre l’ingrés del fons privats en arxius públics, que algun dia publicarà la Subdirecció General d’Arxius, s’hauria d’afegir també les directrius sobre els fons privats que NO ingressen en els arxius.