Fem memòria a la Biblioteca de Catalunya

En teoria els arxivers treballem amb documents en l’àmbit de la seva creació i els bibliotecaris amb documents col·leccionats o quan ja són obra impresa. Però sovint ens trobem en els espais d’intersecció. Una biblioteca pot conservar documents d’arxiu, com manuscrits i fons personals i familiars, o un arxiu pot ingressar un fons privat que te una biblioteca annexa.

L’ambiciós projecte Memòria Digital de Catalunya, impulsat per les universitats de Catalunya (CSUC) i la Biblioteca de Catalunya (amb el recolzament del Servei de Biblioteques i la Subdirecció General d’Arxius i Museus), posa a l’abast de tothom la còpia digital de milions de documents de tota mena (fotografies, llibres, manuscrits, mapes, revistes, etc), la majoria procedents de les biblioteques catalanes, però també d’altres entitats que hi volen col.laborar. En el seu conjunt, amb els seus motors de cerques i les connexions amb altres repositoris com Europeana o Viquipèdia, el portal MDC acompleix amb escreix el seu objectiu de fer visible i accessible el patrimoni documental català.

La intersecció amb els arxivers no rau només en el fet que dins el MDC hi figurin documents propis d’arxiu, sinó també en l’esforç de captació de documentació privada familiar, a través del projecte Fem memòria. Qui tingui documentació privada antiga pot oferir-ne una còpia digital per ser publicada al MDC. La idea és genial, permet al ciutadà compartir traces de la història familiar alhora que es difon un patrimoni documental català que quedaria amagat en l’àmbit domèstic. Aquest projecte te la virtut que no només està obert a la ciutadania, sinó que la fa protagonista.

Ara be, des del punt de vista de l’arxivística, també te limitacions: Què se’n fa de l’original?; no es resol el problema de la conservació, només el de la difusió. Per això el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) que coordina el projecte sempre oferirà als donants la possibilitat d’ingressar els documents en una biblioteca o arxiu.

Per altra banda, la idea funciona be si el ciutadà només posseeix un document solt; però si el document forma part d’un fons, se’l segrega del seu context? El document perd sentit i es converteix en anècdota si no està recolzat pels altres documents del fons. I la descripció que reben els documents no és la pròpia dels documents d’arxiu sinó que s’homologa a la de les obres impreses.

Considero aquest projecte una temptativa del que caldrà construir en el futur: un repositori públic de fons privats, amb una descripció on consti la relació de cada document amb la resta del fons, on la imatge digital no sigui prescriptiva, i on consti el lloc (sigui públic o privat) on es desen els documents originals.

Està molt be apoderar els ciutadans i donar-los un canal per comunicar el seu tresor documental; però aquí se’ls demana a bocinets i se’ls dóna les gràcies amb la boca petita, perquè el servei no és complert.

Anuncis

Base de dades de fons familiars a les facultats d’Història

oCelebro la bona iniciativa d’un grup de recerca de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili, que des de 2011 realitza el projecte Arquibanc per descriure amb criteris arxivístics i digitalitzar els fons patrimonials (incloent els familiars) i els documents solts, amb l’objectiu de conservar-los i difondre’ls. Tenen com a principal objectiu “localitzar, recuperar, organitzar i difondre arxius patrimonials i privats de Catalunya”.

Van organitzar el 1 i 2 de juny de 2011 el  Col·loqui Internacional “Els arxius patrimonials: estat actual i reptes de futur”. Encara que la seva relació amb els arxius és primordialment historiogràfica, també participen de les inquietuds de l’arxivística, ja que pretenen amb aquest col.loqui “fer un balanç de la situació en què es troben aquests arxius i de les actuacions que s’hi estan fent tant des de l’esfera de l’administració com des de la iniciativa privada”.  Aquesta frase, que copio literal, em sona a glòria!

El que trobo més transcendent és que han creat una base de dades amb els documents localitzats, amb l’objectiu de “posar a l’abast dels investigadors els arxius privats i els documents que han estat objecte de la nostra recerca”. Un elogiable esforç de difusió, dins la tendència de les universitats de crear repositoris digitals, que permet exportar el coneixement fora de l’àmbit universitari. Per altra banda és un encert haver seguit les normes professionals NODAC per la descripció dels documents.

Ara be, no han fet gaire difusió de la iniciativa, i l’accés està mediatitzat pels mateixos professors, a qui cal sol.licitar llicència per fer una recerca, i que no contesten a les sol.licituds.

Els responsables d’aquest projecte, són Ignasi Joaquim Baiges Jardí,  Catedràtic professor de Paleografia i de Diplomàtica del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB, Elena Cantarell Barella, Professor associat del mateix departament, Mireia Comas Via, Professor associat del Departament de Biblioteconomia, de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. i Daniel Piñol Alabart, Professor titular de Ciències i Tècniques Historiogràfiques del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la URV. Endavant! Desperteu el projecte!

Un altre cas similar és el projecte Memòria Personal de la UAB, una base de dades especialitzada en dietaris personals.

L’arxivística i els fons familiars

aL’arxivística actual dedica l’atenció merescuda als arxius privats, siguin d’empresa o associació, patrimonials, familiars o personals, molts dels quals acaben ingressant en biblioteques o arxius públics on hi reben el tractament necessari, tot i que no hi ha un treball profund que abasti tota la problemàtica que presenten: la literatura sobre el tema es limita als treballs d’alguns investigadors universitaris, professionals dels arxius públics, algun blog dedicat al tema, o ponència en circumstancials congressos… Penso que l’aneguet lleig dels arxius privats són els fons familiars contemporanis no dipositats en un arxiu públic.

Deixant a part els arxius propietat d’entitats, com associacions i empreses, a Catalunya hi ha sectors socials de famílies que conserven a casa seva papers dels avantpassats. Pot ser són descendents d’un clan arrelat a una masia o propietat territorial; llavors els seus fons són arxius patrimonials. Però també es pot tractar de descendents de famílies urbanes com la burgesia enriquida al segle XIX , els antics menestrals, o els botiguers que durant anys ha configurat la vida del barri… Molt o poc, aquestes famílies tenen fotografies, cartes, còpia de documents notarials, escrits creatius, documentació d’empresa… dels seus avantpassats. La documentació potser ja ha passat per sis generacions i si s’ha conservat és pel sentit de família i per l’afecte natural a la pròpia història familiar. La guerra del 1936 va suposar la pèrdua de molts d’aquests fons, que els seus propietaris van haver d’abandonar.

Ara la tasca a fer és divulgar informació. Aquesta documentació, per la seva antiguitat,  en molts casos forma part del patrimoni documental català, segons la llei de Patrimoni 9/1993, article 19. Sovint no ho saben ni els mateixos propietaris, i per tant desconeixen les obligacions que en tenen. Està clar que sempre hi ha la possibilitat d’ingressar el fons a un arxiu públic. Però si els propietaris no tenen intenció de traslladar-la, o cap arxiu públic se’n interessa, tenint en compte que els arxius públics no poden ingressar-ho tot, aquesta documentació queda sense cura i en perill constant de desaparèixer.

Mentre l’Administració no generi mecanismes eficaços per preservar i difondre aquests fons estarem en perill de perdre més i més patrimoni documental. Fem volar la imaginació: caldria una oficina pública dedicada als fons familiars, llançada amb una bona campanya de comunicació, que oferís informació i facilitats econòmiques i tècniques per aconseguir un primer pas que seria el cens i l’inventari dels fons familiars que continguin un document de més de cent anys. Fins i tot podria oferir incentius per participar en un programa de dipòsit temporal dels fons per al seu tractament, digitalització o préstec, i crear una base de dades dels fons familiars d’accés restringit a investigadors…

Com això per ara és una quimera, els arxius familiars queden a la seva sort, com constatem amb tristor molts arxivers. Una intervenció que pot ajudar a reduir i encaminar aquesta problemàtica és el servei de tractament de la documentació a domicili,  poc conegut i estudiat per l’arxivística. És un servei altament personalitzat, que es realitza amb implicació del propietari i que ha de ser compatible amb la moderació dels preus: mentre no hi hagi subvencions l’única manera  és estandarditzar el treball, tenir clarament dissenyats els procediments per reduir el temps de dedicació. La qualitat del treball queda garantida pels estàndards comuns professionals dels arxivers (Norma de Descripció Arxivística Catalana),  i el treball en grup amb l’assessorament de tècnics especialitzats.

Els arxivers hem de tenir prou iniciativa per anar tractant aquests fons i formant els seus propietaris, però alhora hem de crear estudis que arribin a l’acció política perquè s’estableixin marcs normatius i directrius polítiques, i es facin campanyes informatives que permetin l’aflorament i posada en valor dels fons familiars.