L’arxivística i els fons familiars

aL’arxivística actual dedica l’atenció merescuda als arxius privats, siguin d’empresa o associació, patrimonials, familiars o personals, molts dels quals acaben ingressant en biblioteques o arxius públics on hi reben el tractament necessari, tot i que no hi ha un treball profund que abasti tota la problemàtica que presenten: la literatura sobre el tema es limita als treballs d’alguns investigadors universitaris, professionals dels arxius públics, algun blog dedicat al tema, o ponència en circumstancials congressos… Penso que l’aneguet lleig dels arxius privats són els fons familiars contemporanis no dipositats en un arxiu públic.

Deixant a part els arxius propietat d’entitats, com associacions i empreses, a Catalunya hi ha sectors socials de famílies que conserven a casa seva papers dels avantpassats. Pot ser són descendents d’un clan arrelat a una masia o propietat territorial; llavors els seus fons són arxius patrimonials. Però també es pot tractar de descendents de famílies urbanes com la burgesia enriquida al segle XIX , els antics menestrals, o els botiguers que durant anys ha configurat la vida del barri… Molt o poc, aquestes famílies tenen fotografies, cartes, còpia de documents notarials, escrits creatius, documentació d’empresa… dels seus avantpassats. La documentació potser ja ha passat per sis generacions i si s’ha conservat és pel sentit de família i per l’afecte natural a la pròpia història familiar. La guerra del 1936 va suposar la pèrdua de molts d’aquests fons, que els seus propietaris van haver d’abandonar.

Ara la tasca a fer és divulgar informació. Aquesta documentació, per la seva antiguitat,  en molts casos forma part del patrimoni documental català, segons la llei de Patrimoni 9/1993, article 19. Sovint no ho saben ni els mateixos propietaris, i per tant desconeixen les obligacions que en tenen. Està clar que sempre hi ha la possibilitat d’ingressar el fons a un arxiu públic. Però si els propietaris no tenen intenció de traslladar-la, o cap arxiu públic se’n interessa, tenint en compte que els arxius públics no poden ingressar-ho tot, aquesta documentació queda sense cura i en perill constant de desaparèixer.

Mentre l’Administració no generi mecanismes eficaços per preservar i difondre aquests fons estarem en perill de perdre més i més patrimoni documental. Fem volar la imaginació: caldria una oficina pública dedicada als fons familiars, llançada amb una bona campanya de comunicació, que oferís informació i facilitats econòmiques i tècniques per aconseguir un primer pas que seria el cens i l’inventari dels fons familiars que continguin un document de més de cent anys. Fins i tot podria oferir incentius per participar en un programa de dipòsit temporal dels fons per al seu tractament, digitalització o préstec, i crear una base de dades dels fons familiars d’accés restringit a investigadors…

Com això per ara és una quimera, els arxius familiars queden a la seva sort, com constatem amb tristor molts arxivers. Una intervenció que pot ajudar a reduir i encaminar aquesta problemàtica és el servei de tractament de la documentació a domicili,  poc conegut i estudiat per l’arxivística. És un servei altament personalitzat, que es realitza amb implicació del propietari i que ha de ser compatible amb la moderació dels preus: mentre no hi hagi subvencions l’única manera  és estandarditzar el treball, tenir clarament dissenyats els procediments per reduir el temps de dedicació. La qualitat del treball queda garantida pels estàndards comuns professionals dels arxivers (Norma de Descripció Arxivística Catalana),  i el treball en grup amb l’assessorament de tècnics especialitzats.

Els arxivers hem de tenir prou iniciativa per anar tractant aquests fons i formant els seus propietaris, però alhora hem de crear estudis que arribin a l’acció política perquè s’estableixin marcs normatius i directrius polítiques, i es facin campanyes informatives que permetin l’aflorament i posada en valor dels fons familiars.