L’ingrés en un arxiu públic és sempre la millor solució?

Els arxivers que dirigeixen arxius públics s’ocupen principalment dels fons d’arxiu generats per l’administració, que és el braç executiu del govern. Ara be, sovint es troben que han de gestionar també fons privats que d’una manera o altra han ingressat a l’arxiu, i que passen a formar part dels fons públics.

El dilema que molts es plantegen és fins a quin punt han d’incentivar l’ingrés de fons privats als seus arxius. L’administració contempla aquesta possibilitat (fins i tot en algun moment ha comprat, per la seva exclusivitat o situació de risc, un fons). En general hi ha dos motius: el perill de desaparició del fons i l’interès per a la història col.lectiva.  Però els arxivers reclamen directius clares de què, on, en quins supòsits i en quina forma jurídica convé captar aquests arxius privats. I també quina difusió queden obligats a fer i com aquesta es fa compatible amb els drets d’autoria, imatge i intimitat de les famílies donants.

A França ja fa 200 anys, des de la seva revolució, que hi ha preocupació per ingressar fons particulars de famílies, amb l’objectiu que no es perdin. A Espanya la fal·lera va començar amb les desamortitzacions eclesiàstiques, que posaren en perill els  documents monacals d’administració del territori. Encara ara hi ha preocupació pels arxius nobiliaris que continuen en mans privades. Després va venir l’interès pels arxius patrimonials de grans famílies i els fons de persones i entitats influents. Ara són usuals també els arxius personals i familiars de gent normal, que tenen el seu interès per a la història col.lectiva… però el seu nombre creix i creix!

Sovint trobem als mitjans de comunicació la bona notícia de l’ingrés d’un fons familiar a un arxiu públic. La conservació, tractament i difusió queda assegurada. Els propietaris han donat un bon exemple de civisme, amb la seva generositat i responsabilitat. Ara be, realment ha de ser aquest el destí de tots els arxius familiars? Tenen capacitat els arxius públics per emmagatzemar tanta documentació? El sentit comú ens fa pensar que no.

Per altra banda, no és ideal que un arxiu familiar es conservi a la mateixa casa on durant segles s’ha anat formant? Si no hi ha especials riscos de desaparició, si està degudament classificat i descrit, si la l’accés per a consulta està garantida… llavors fóra assenyat preveure i regular els supòsits en què el fons familiar ha de continuar sota la custòdia de la família tot i formar part del patrimoni documental català.

Aquesta opció ha de dependre de la decisió dels arxivers, que han de poder supervisar i auditar el destí del fons, i atorgar les subvencions necessàries per a la descripció i òptimes condicions de conservació i accés, en col·laboració amb els propietaris.

Per tant a aquesta futura reglamentació sobre l’ingrés del fons privats en arxius públics, que algun dia publicarà la Subdirecció General d’Arxius, s’hauria d’afegir també les directrius sobre els fons privats que NO ingressen en els arxius.

Anuncis

Correspondència familiar, o no

Escric en aquest blog com a resultat de clarividències que em posseeixen quan estudio, quan treballo o quan parlo amb altres persones del món (encara em surt el diacrític) dels arxius familiars. Últimament he rebut dos inputs referents a la correspondència, per part de dos persones que no tenen res a veure. Una referència és tristíssima, la pèrdua d’una valuosa correspondència de la manera més dura: llençada a les escombraries pel familiar que les conservava. L’altra és dolcíssima, la conservació d’una correspondència familiar durant cent anys, gràcies al bon pensament d’un parent que va salvar l’arxiu abandonat.

Un important empresari dels sector transports durant el primer terç del segle XX va mantenir contactes amb empreses proveïdores de tot el món, amb l’objectiu d’importar a Catalunya innovació en el seu sector. Després de la seva mort, l’arxiu junt amb la biblioteca queden a la casa familiar de segona residència. Per desgràcia una filla decideix vendre la casa i la biblioteca es trosseja i ven. L’arxiu en un principi es conserva, transportat a Barcelona. Però al net li fan nosa aquells papers i com necessita més espai decideix “LLENÇAR-LOS A LES ESCOMBRERIES”. Gran decisió, home, tot avall, que no hem de deixar rastre de vida humana sobre la terra!!!

Mor un matrimoni socialment benestant que no ha tingut fills i els nebots amb agraïment hereten la casa familiar dels seus estimats oncles. Com l’han de vendre fan un repartiment per buidar-la, i ja estan a punt d’aconseguir-ho quan un d’ells s’adona que ha quedat en un racó una caixa apreciada però que ningú ha volgut. Són papers. Malgrat tenir una casa petita, una vida sense gaire temps lliure, i cap interès especial pels arxius, DECIDEIX CONSERVAR-LOS ell personalment. Arriba a casa i descobreix que la seva tia havia guardat la correspondència dels seus pares i avis, i gràcies a això pot llegir manuscrits personals de parents estimats que mai no havia conegut. Com en una cadena, tia i nebot han tingut la humanitat de preocupar-se per conservar els papers que han sigut vida familiar i que ho podran ser encara una generació més, al menys.

La meva conclusió és que CAL MOLTA PEDAGOGIA per aconseguir que els que no tenen predisposició natural a la conservació dels arxius al menys tinguin nocions per plantejar-se responsablement el seu ingrés en un arxiu públic. I penso que les famílies que saben conservar els seus arxius demostren una CULTURA I HUMANITAT digna de tot elogi.

La conservació dels papers de família en el domicili

Moltes famílies no han optat per portar l’arxiu familiar a un arxiu públic, i els conserven encara a casa. La situació en què es troben els documents és, per una part, positiva, ja que en te cura gent que els estima i està interessada en la seva conservació; però per altra part és una situació perillosa perquè per falta de coneixements es desen els documents en males condicions físiques tant d’emmagatzematge com climàtiques que els fan malbé, o pitjor encara realitzen “restauracions” casolanes poc respectuoses (amb celos, grapes i gomes) que encara empitjoren el seu estat.

Ho ha un tipus d’intervenció “de conservació activa” de la què els propietaris s’han d’abstenir, i és la restauració dels documents. Cal deixar-la en mans de professionals per la seva complexitat i perquè una intervenció casolana sol ser a la llarga desastrosa per al paper.

En canvi la “conservació passiva” consisteix a conservar els documents de la manera que es degradin el mínim possible, i això pot fer-ho el propietari si es pren la molèstia d’estudiar la manera. Només cal que ens preguntem com guardem els documents i com els manipulem.

El lloc on es guarda la documentació ha de ser un ambient net i fosc per evitar que els gasos contaminants, la llum, l’acumulació de pols, l’aire condicionat provoquin reaccions químiques degradants en els papers per acidificació, oxidació o abrasió. Cal evitar que la temperatura sigui alta per prevenir l’acidificació que facilita taques per fongs i foxing; però tampoc ha de ser baixa per evitar la rigidesa i fragilitat del paper. Cal una temperatura estable de 16-22ºC i una humitat relativa de 30-55 %. Aquestes bones condicions de clima i netedat us evitaran l’aparició d’agents biològics com els fongs, els insectes i fins i tot els ratolins que es mengen el paper. Defugiu, per tant, golfes, galeries (com la de la foto!) i soterranis!

La norma bàsica per a la guarda dels documents és aïllar cada document per evitar reaccions químiques amb els altres de diferent composició. Cal posar separadors entre els documents o desar-los dins carpetes de paper o cartró o de fundes de plàstic; però atenció, aquests separadors, carpetes i fundes han de ser “de conservació” (paper o cartró amb reserva alcalina i sense lignina; plàstic sense additius, com pot ser el polièster, polietilè o polipropilè). Si es fan servir fundes de plàstic tancades cal posar-hi dintre gel de sílice per evitar una bossa d’humitat.

De la mateixa manera, no és encertat desar la documentació en prestatges o armaris de fusta, perquè aquesta transmetrà la seva acidesa als papers; és preferible utilitzar prestatges metàl·lics (esmaltats al forn) que són neutres. No poseu la documentació a dalt de tot ni a baix de tot perquè és fàcil que s’hi facin bosses d’aire si no hi ha prou ventilació.

Cal tenir seny per col·locar la documentació de manera folgada i equilibrada, sense comprimir-la dins una carpeta, ni deixar que sobresurtin document susceptibles al frec, ni posar-los doblats ni rebregats… d’altra manera possiblement causarem estrips en els papers. Els retalls de diari han d’estar especialment aïllats per evitar que transmetin als altres la seva alta acidesa. Els llibres gruixuts i els documents grans és millor desar-los en horitzontal.

És preferible no emmarcar mai cap document, però si es fa, ha de ser una emmarcació “de conservació”, especialitzada, perquè l’exposició a l’aire, la llum i els material de l’emmarcació no afectin el paper.

Hem de manipular els papers el mínim possible i quan ho fem cal tenir les mans ben netes (el greix dels dits i la humitat són oxidants) o fer servir guants de cotó sense tint o de làtex. Per suposat mai s’ha de parlar o fumar o menjar al davant d’un document d’arxiu! Mai feu servir grapes, clips, gomes, agulles de cap… que foraden, deformen i taquen els papers. No hi poseu etiquetes adhesives perquè la cola acabarà traspassant als papers.

Per suposat quan ens trobem amb algun problema de conservació com dificultat per controlar les condicions climàtiques, aparició de plagues, observació de l’acidificació o estrips dels papers, etc, hem d’anar a un professional, perquè de solucions n’hi ha moltes però cal criteri i habilitat per aplicar-les.

Agraïm a Xavier Nubiola, enginyer tèxtil especialitat en la conservació d’arxius, les seves explicacions acurades sobre aquest important tema.

La mudança i l’arxiu

Un moment de gran perill per als arxius és el de la mudança. No podem emportar-nos-ho tot, ja que tendim a acumular moltes coses inservibles, i hem de fer una tria. Això a la caixa, això a les escombraries.

Els papers de família haurien d’estar per sobre d’aquesta tria, però desgraciadament, com no hi ha prou pedagogia del seu valor i els propietaris no coneixen altres alternatives, sovint acaben sotmesos a la pregunta “i això per a què ho guardo” o “per a què serveix”, el dubte “i ara què en faig”. Haurien d’estar per sobre de la tria perquè l’arxiu familiar no es mesura per la seva grandària ni pel seu valor econòmic ni per ho bonics o lletjos que siguin els papers: són un llegat familiar que sí o sí cal transmetre a les futures generacions.

El moment de la mudança, al contrari, ha de ser una ocasió per plantejar-nos què fer amb l’arxiu. Dipositar-lo a un arxiu públic? Millorar a casa les condicions de conservació? La primera opció és la més segura i definitiva, ara be, és igualment lícit, si l’encertem amb les mesures adequades .

En concret la mudança és l’ocasió de millorar l’estat dels documents. Ens adonem en un instant que la carpeta o caixes on estan desats no són suficientment resistents per protegir els papers dels cops i frecs de l’embalum i transport. Amb calma, posem els documents en noves carpetes fetes amb paper de conservació, adequades a les seves mides, sense que quedin pressionats ni rebregats ni sobresurtin.

Fet això caldrà numerar les carpetes i nomenar-les per mantenir el mateix ordre i etiquetatge que tenien els documents, i apuntar en un paper la llista de carpetes. A continuació guardem les carpetes dins d’una caixa de cartró no de les usuals en les mudances, perquè són molt àcides, sinó de conservació, que també numerarem i apuntarem en un paper.

Podeu trobar aquests materials en botigues especialitzades. Mireu aquestes webs, molt conegudes, per veure saber quina varietat de materials de conservació existeix:  http://www.arteymemoria.com/ ,  http://www.jcr1.com/productes.html.

En la nova casa cerquem un lloc que no estigui prop de la calefacció ni de l’aire condicionat, que el puguem inspeccionar, netejar i ventilar de tant en tant. La millor opció és guardar les carpetes dins la seva caixa, però també es poden posar a les lleixes dels prestatges, que han de ser de material no porós.

Ben desats, els paper de família no s’hauran perdut ni malmès, sinó al contrari, estaran més controlats i en millors circumstàncies de conservació.

Reconstruir l’arxiu dispers

Un fons d’arxiu familiar que s’ha creat al llarg de 100 anys, en morir la velleta propietària perd el seu valor provatori i passa com una relíquia a mans del fill hereu o el fill lletraferit que se’n fa responsable. El fons sobreviu amb ell però perd aquella pau centenària, i entra en la dinàmica vertiginosa i accidentada de la vida moderna. El nou propietari estudia el fons amb interès, i pren decisions sobre la seva conservació: expurgacions,  trasllats, canvi de carpetes, repartiments entre els germans, segregacions per donacions, préstecs incontrolats

Moren els fills i amb la nova generació el fons pateix nous repartiments i nous trasllats i canvi de carpetes, de manera que en vuitanta o cent anys el que queda de fons queda esmicolat en bocinets en mans de cosins segons.

Hauria pogut quedar oblidat a unes golfes (però ara les cases pairals amb golfes ja no s’estilen) o pitjor encara hauria pogut ser llençat a les escombraries per la vídua dolenta, o venut al drapaire usurero, de manera que no ens hem de plànyer, perquè si més no el fons ha sobreviscut. Ara be, el seu destí és continuar disgregant-se amb cada nova generació.

Per sort quan el fons comença a passar ja a la tercera generació, un jubilat en recerca identitària s’interessa per la genealogia i el passat familiar, i per obtenir informació vol conèixer les parts del fons que conserven els seus parents llunyans. Amb delicadesa i paciència visita la parentela i anota amb emoció els papers que cada unitat familiar conserva, de manera que aconsegueix fer un inventari apedaçat del que se sap que existeix i a on es guarda. Com en un trencaclosques, les fotos i papers solts prenen sentit i la història familiar aflora des del caos.

Aquest final no pot ser millor perquè albira un nou futur per al fons, que ha recuperat el sentit, ha sigut revaloritzat, controlat, salvat de la desintegració i qui sap si en camí de ser reunit i dipositat en l’espai segur i neutre que ofereix un arxiu públic.

Ja es veu que m’agraden els finals feliços.

 

Avi mort, fons en perill

A casa dels avis es conserven els papers familiars d’una extensa família. Ningú es planteja què fer-ne fins que mor l’últim avi i cal desfer la casa. Què fem amb els papers? Avisem el drapaire?

Afortunadament l’entorn cultural actual facilita que les famílies tinguin consciència del valor del seus fons d’arxiu: la política de memòria històrica, les notícies als mitjans de comunicació sobre vendes o donacions de fons… Però de fet els propietaris no reben cap informació concreta sobre com deurien actuar. Qui ha de considerar-se hereu del fons? Cal pagar per  dipositar-ho en un arxiu, o es pot cobrar? I si no es vol donar?

Mentrestant el fons es desa en caixes i potser alguns membres de la família, que normalment tenen un bon nivell cultural, volen tractar ells mateixos la documentació. Però no tenen els coneixements per fer-ho correctament i poden imposar una classificació que desfigura el fons.

Tot i això crec que el perill més gran és la tendència a repartir entre els hereus els fons d’arxiu: això provoca la dispersió i desaparició del fons: un es queda les fotos, altre les cartes, altre els papers legals… Però pitjor encara és la situació del fons que en morir el propietari no te hereu: el seu futur és incert i si se salva és quasi gràcies l’atzar.

Un altre moment delicat, per desgràcia molt freqüent en aquests anys de crisi econòmica, és quan es plega el negoci familiar, ja que la tristesa del moment pot portar als propietaris a desempallegar-se d’uns paper que consideren innecessaris.

Altre perill és senzillament l’abandonament: no fer res, limitar-se a conservar el fons al prestatges o a les golfes. Aquesta inacció pot facilitar el deteriorament de les característiques físiques dels papers, fins a la seva desaparició a causa d’humitats, altes temperatures, etc.

Els arxivers hem de trobar-nos d’alguna manera amb aquests propietaris anònims. Cal fer una tasca d’informació i de formació, i oferir tractaments arxivístics a preus assequibles. En sortirà beneficiat el patrimoni documental de tots.