Correspondència familiar, o no

Escric en aquest blog com a resultat de clarividències que em posseeixen quan estudio, quan treballo o quan parlo amb altres persones del món (encara em surt el diacrític) dels arxius familiars. Últimament he rebut dos inputs referents a la correspondència, per part de dos persones que no tenen res a veure. Una referència és tristíssima, la pèrdua d’una valuosa correspondència de la manera més dura: llençada a les escombraries pel familiar que les conservava. L’altra és dolcíssima, la conservació d’una correspondència familiar durant cent anys, gràcies al bon pensament d’un parent que va salvar l’arxiu abandonat.

Un important empresari dels sector transports durant el primer terç del segle XX va mantenir contactes amb empreses proveïdores de tot el món, amb l’objectiu d’importar a Catalunya innovació en el seu sector. Després de la seva mort, l’arxiu junt amb la biblioteca queden a la casa familiar de segona residència. Per desgràcia una filla decideix vendre la casa i la biblioteca es trosseja i ven. L’arxiu en un principi es conserva, transportat a Barcelona. Però al net li fan nosa aquells papers i com necessita més espai decideix “LLENÇAR-LOS A LES ESCOMBRERIES”. Gran decisió, home, tot avall, que no hem de deixar rastre de vida humana sobre la terra!!!

Mor un matrimoni socialment benestant que no ha tingut fills i els nebots amb agraïment hereten la casa familiar dels seus estimats oncles. Com l’han de vendre fan un repartiment per buidar-la, i ja estan a punt d’aconseguir-ho quan un d’ells s’adona que ha quedat en un racó una caixa apreciada però que ningú ha volgut. Són papers. Malgrat tenir una casa petita, una vida sense gaire temps lliure, i cap interès especial pels arxius, DECIDEIX CONSERVAR-LOS ell personalment. Arriba a casa i descobreix que la seva tia havia guardat la correspondència dels seus pares i avis, i gràcies a això pot llegir manuscrits personals de parents estimats que mai no havia conegut. Com en una cadena, tia i nebot han tingut la humanitat de preocupar-se per conservar els papers que han sigut vida familiar i que ho podran ser encara una generació més, al menys.

La meva conclusió és que CAL MOLTA PEDAGOGIA per aconseguir que els que no tenen predisposició natural a la conservació dels arxius al menys tinguin nocions per plantejar-se responsablement el seu ingrés en un arxiu públic. I penso que les famílies que saben conservar els seus arxius demostren una CULTURA I HUMANITAT digna de tot elogi.