No llencis res!

T’empenediràs si en un dia de rauxa llences papers de família pensant que són inútils. “Si ho fes ara, no ho llençaria”, diràs. T’empenediràs, perquè no és la decisió correcta.

Els documents adquireixen nous valors amb els pas dels anys. Perden el valor d’utilitat immediata però en guanyen com a testimoni d’uns fets de la història familiar que poden esdevenir simbòlics. Com podem saber si un paper tindrà transcendència d’aquí trenta, cinquanta anys? Documents aparentment vulgars que amb el pas del temps esdevenen lluminosos.

Un exemple ben clar és qualsevol documentació casolana produïda en els temps difícil de la guerra, que ara ens fa volar la imaginació. Una cartilla de racionament, una carta, un carnet identificatiu, l’anotació d’una adreça, un esborrany d’instància… cada document amaga una història. Pot arribar el cas que aquell paper esdevingui testimoni d’algun fet puntual i datable que seria desconegut d’altra manera: potser és l’únic senyal que una persona, una empresa, un projecte han existit.  I no parlem només de fets de la història de la família, sinó també de fets de transcendència per a la història social que s’enriqueix amb la nostra micro història familiar.

Els documents de tipus econòmic acostumen a acreditar drets de propietat com adquisicions i traspassos de bens, pagaments i rebuts. Potser ja no tenen validesa legal perquè aquells bens ja no pertanyen a la família, però encara són necessaris per construir la història del patrimoni material familiar, amb el coneixement exacte de quins avantpassats van adquirir o vendre i quan, i per saber on vivien i on treballaven.

Els documents de tipus creatiu, com un poema, una prosa o un dibuix, encara que ens sembli que tenen poc valor artístic, són resultat d’un fet de creació irrepetible, fruit d’una persona i d’un moment que no tornaran. Amb el pas del temps es van fent més clars els factors del substrat, les tendències artístiques, la intencionalitat de l’obra, de manera que aquell document va adquirint nous valors i ens parla més clarament del seu autor.

Per descomptat els documents més personals són importantíssims de cara al desplegament psicològic dels membres de la família, quan testimonien emocions viscudes per persones de la família, la personalitat d’algú, o la importància que es donà a un fet… Quan un paper ha sobreviscut tants anys, és perquè algú ha tingut algún motiu per conservar-lo. Un plet judicial, un retrat, un passatge de tren… poden ser la punta de l’iceberg d’un fet que va trasbalsar, per be o per mal, la família.

Les cartes d’amor són uns dels documents més febles. Es guarden tota la vida perquè testimonien unes emocions fonamentals per a la persona. Són importantíssimes dins l’arxiu familiar ja que aquell amor va originar la nova generació. Però per desgràcia quasi sempre acaben destruïdes per sentiments de pudor, de respecte, de por a violar la puresa d’aquells sentiments. I s’han de conservar com el tresor més preuat!

Els papers de família “que no serveixen per a res” tenen virtualitats que desconeixem, i hauríem de ser respectuosos amb el llegat rebut.

Pel que fa al procés de destrucció, si finalment has decidit que determinats papers no tenen cap d’aquests valors -cosa difícil-, fes una llista dels papers eliminables i escriu les raons per les quals els elimines. Quan arribi el moment de llençar, guarda’t aquesta llista com a testimoni del que hi havia i ja no hi haurà.

Pren una última precaució: en lloc de llençar a les escombreries, inventa’t una paperera, una caixa per desar en un lloc oblidable, de la que puguis recuperar els papers quan te n’adonis que t’has equivocat. Perquè aquest moment de dolor, t’ho ben asseguro, arribarà.

Un altre dia escriuré “Llença-ho tot!”, però avui tocava aquesta crida a l’humanisme i a la prudència.

 

Anuncis

Correspondència familiar, o no

Escric en aquest blog com a resultat de clarividències que em posseeixen quan estudio, quan treballo o quan parlo amb altres persones del món (encara em surt el diacrític) dels arxius familiars. Últimament he rebut dos inputs referents a la correspondència, per part de dos persones que no tenen res a veure. Una referència és tristíssima, la pèrdua d’una valuosa correspondència de la manera més dura: llençada a les escombraries pel familiar que les conservava. L’altra és dolcíssima, la conservació d’una correspondència familiar durant cent anys, gràcies al bon pensament d’un parent que va salvar l’arxiu abandonat.

Un important empresari dels sector transports durant el primer terç del segle XX va mantenir contactes amb empreses proveïdores de tot el món, amb l’objectiu d’importar a Catalunya innovació en el seu sector. Després de la seva mort, l’arxiu junt amb la biblioteca queden a la casa familiar de segona residència. Per desgràcia una filla decideix vendre la casa i la biblioteca es trosseja i ven. L’arxiu en un principi es conserva, transportat a Barcelona. Però al net li fan nosa aquells papers i com necessita més espai decideix “LLENÇAR-LOS A LES ESCOMBRERIES”. Gran decisió, home, tot avall, que no hem de deixar rastre de vida humana sobre la terra!!!

Mor un matrimoni socialment benestant que no ha tingut fills i els nebots amb agraïment hereten la casa familiar dels seus estimats oncles. Com l’han de vendre fan un repartiment per buidar-la, i ja estan a punt d’aconseguir-ho quan un d’ells s’adona que ha quedat en un racó una caixa apreciada però que ningú ha volgut. Són papers. Malgrat tenir una casa petita, una vida sense gaire temps lliure, i cap interès especial pels arxius, DECIDEIX CONSERVAR-LOS ell personalment. Arriba a casa i descobreix que la seva tia havia guardat la correspondència dels seus pares i avis, i gràcies a això pot llegir manuscrits personals de parents estimats que mai no havia conegut. Com en una cadena, tia i nebot han tingut la humanitat de preocupar-se per conservar els papers que han sigut vida familiar i que ho podran ser encara una generació més, al menys.

La meva conclusió és que CAL MOLTA PEDAGOGIA per aconseguir que els que no tenen predisposició natural a la conservació dels arxius al menys tinguin nocions per plantejar-se responsablement el seu ingrés en un arxiu públic. I penso que les famílies que saben conservar els seus arxius demostren una CULTURA I HUMANITAT digna de tot elogi.