Les fotografies familiars, la joia de la corona

Els documents més llaminers dels arxius familiars són les fotografies. Són fàcilment interpretables, fidels comunicadores del passat, i ens fan conscients del grans canvis que ha sofert la nostra societat en els últims cent anys. Gràcies a una conjuntura astral favorable que no sé explicar, l’any 2016 ha estat especialment fructífer per a la conservació i difusió d’aquests tipus de documents.

Ja he comentat en altres entades d’aquest blog l’èxit d’iniciatives com ENAF de Cruz Espinosa, Arxiu familiar de Tàrrega i Finestres de la memòria a un barri de Barcelona, destinades a formar col.leccions de fotografies, assegurant la seva pervivència i difusió. Per altra banda moltes pàgines de Facebook i Instagram actuen de catalitzador i fan emergir fotografies del fons dels calaixos domèstics, que algun usuari sempre recollirà.

Altres iniciatives són els tallers professionals adreçats als propietaris dels fons perquè les famílies tinguin la formació i les eines per organitzar i conservar el seu patrimoni fotogràfic. És tan gran el camp d’acció! La tasca és necessària i fins i tot urgent per evitar la desvaloració i pèrdua dels fons.

L’arxivera Susanna Muriel realitza una feina de divulgació dirigida a l’organització, classificació i documentació de les fotografies familiars, amb conferències com Organització i conservació d’arxius familiars pronunciada a la Biennal de Fotografia de Palafrugell al 2016, o el taller de quatre hores Mirar entre línies l’arxiu familiar, impartit a l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva, al Forum Fotogràfic de Can Basté de Barcelona i a l’Arxiu Port de Tarragona el 2016. També ha portat aquestes activitats a la Escuela de Arte de Huesca el 2016.

El fotògraf Ricard Martínez amb qui col.labora Muriel  han impulsat una altra modalitat de difusió ben interessant, la refotografia, un gènere que consisteix a donar vida a les fotografies antigues tornant al mateix punt geogràfic en què es van fer, per prendre una nova fotografia que s’integra amb l’anterior: mireu més imatges a la seva web i de seguida ho entendreu:

refogrfia
Mirador del Turó de la Peira. Refotografia de Ricard Martínez http://www.arqueologiadelpuntdevista.org

En mútua col.laboració – al alimón, com diuen ells-, Martínez i Muriel ofereixen un taller d’organització de l’arxiu fotogràfic i de refotografia anomenat Del record a la mirada com els celebrats el 2016 a l’Arxiu Històric de Lleida o al Centre Cívic Golferichs de Barcelona o a les XIV Jornades Imatge i Recerca de Girona.

En tercer lloc, destaco la iniciativa del fotògraf Dídac Cortina, dirigida a difondre els mètodes de conservació, digitalització i emmagatzematge de les fotografies familiars. Va organitzar el 2015 un breu curs de quatre hores a Granollers, a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, i des de 2014 imparteix el taller Com digitalitzo el meu arxiu familiar? a la seu de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (propera edició el 24 i 25 de febrer de 2017).

Ens felicitem de tan bones iniciatives. Els arxivers hem de fer aquest treball de camp: sortir de les oficines i trobar-nos amb els fons vius contemporanis, que fan una vida inestable lluny dels plàcids prestatges la institució. Les fotografies, com són maques i precioses, ja tenen qui les defensi; però encara queda per donar camí a totes les altres tipologies documentals que es troben als arxius familiars.

Afegeixo a posteriori un últim paràgraf per adreçar-vos a un saberut article de Daniel Venteo d’abril de 2017 sobre el patrimoni fotogràfic de les famílies, que considera “un patrimoni cultural en emergència”, amb un recorregut per totes les iniciatives públiques i privades a Catalunya per la seva conservació, i amb moltes anècdotes i experiències que fan pensar. Citant el fotògraf Jordi Baron, explica com és d’especial i únic aquest patrimoni: “Els fotoreporters són professionals i per tant es desvinculen del vincle de l’experiència pròpia o familiar i fan les fotos per a tercers: el destinatari és el públic. El fet meravellós de les fotografies domèstiques, o dites ara vernacles, és la finalitat per a la qual van ser creades: no tenen cap pretensió, són d’ús familiar i privat”.

Anuncis

Difusió dels arxius familiars amb noves tecnologies

Durant desenes i centenars d’anys el millor que podia passar a un fons familiar era… això, passar d’una generació a una altra sense gaires entrebancs. Ara però els temps han canviat i és el moment que aquests papers surtin de l’armari, mostrin les seves belleses i siguin protagonistes dins la nostra història familiar i social.

El motiu és clar i irrefutable: les noves tecnologies ens donen l’oportunitat de fer una magnífica difusió del fons a un públic molt ampli. La digitalització, la formació de bases de dades digitals, la publicació en la xarxa, la creació de documents audiovisuals, les noves possibilitats de trobar  documentació relacionada… Tot se’ns posa de cara per crear productes culturals a partir dels fons familiars, i divulgar nous aspectes de la nostra identitat col.lectiva fins ara amagats.

Un exemple del que es pot fer a partir de l’arxiu familiar és el preciós audiovisual dissenyat i dirigit per Josep Rovira per TV3 l’any 2012, Papers personals, emès el 20 d’abril de 2014. En aquest programa de Sense Ficció es recreen les vicissituds i l’època en què van ser escrits uns dietaris personals d’alguns propietaris de masos. El resultat és espectacular, una aportació a la història de Catalunya feta des de dintre, des de les vivències de les persones que ho expliquen. Disfruteu-lo!

tv3 masia

Per altra banda les xarxes socials instagram, twiter i facebook ens han posat fàcil i agradable mostrar i compartir les fotografies de pares i avis, sovint des del XIX, dels arxius familiars. Iniciatives com ENAF en l’àmbit català per Adrian Cruz Espinosa, “Arxiu familiar” de Natalia Lloreta i Jesús Vilamajor, en el de Tàrrega, i Finestres de la memòria del barri Dreta de l’Eixample de Barcelona han tingut gran èxit pels milers de fotografies i filmacions rebudes, de manera que s’han format interessants arxius d’interès social amb la cooperació de tots i fins i tot han permès una exposició col.lectiva en paper.

Una web  familiar manté cohesionades i comunicades famílies extenses, i permet compartir documents dels fons familiars, textuals i fotogràfics, elaborar col.laborativament biografies, relats, genealogia, xatejar, opinar…Un exemple ben pensat és  www.familiavidalquadras.com.

Els arxius familiars surten de l’armari

ENAF surt avui a la Vanguardia. Després d’aplegar milers de fotos procedents d’arxius privats familiars, cedides pels seus propietaris i custodis, a través de instagram, twiter i facebook, i de la seva web, es mereixia aquest reconeixement.  No només ha fet ben visibles el mon dels arxius a la xarxa, sinó que també ha donat visibilitat als arxius familiars, verdaderes joies documentals que romanen dignament marginades dins dels armaris dels “tresors” de les famílies.

La nostra experiència ens indica que treure els arxius familiars a la llum genera un gran profit per a les famílies, per a les persones que formen part de les famílies, i també per a la societat. No és tracta només d’ensenyar-los sinó també de treballar-los, de tractar-los arxivísticament amb criteris tècnics i de crear continguts culturals a partir d’ells.

El tractament arxivístic permet saber a cop d’ull quina mena de documentació és, quin valor cultural i econòmic te, quina classificació donar-li… Aquest és el primer pas per la conservació dels arxius, que pateixen gran risc de dispersió o desparició cada volta que mor l’avi que el guardava.

L’estudi dels continguts permet elaborar una història, novel.la, biografia…, en format web, llibre, curtmetratge…, de manera que els papers familiars parlen,  fent de pont entre les generacions passades i el present. Hi ha persones més receptives que altres a establir relació amb el passat familiar, però les que ho fan en treuen gran profit pel seu autoconeixement, estabilitat emocional i capacitat de resoldre conflictes.

ENAF ha aconseguit un primer pas molt important: treure els arxius de l’armari i donar-los valor. Ara cal treballar més i més per aconseguir que es difongui també la necessitat de treballar aquests fons d’arxiu tan valuosos.