La mudança i l’arxiu

Un moment de gran perill per als arxius és el de la mudança. No podem emportar-nos-ho tot, ja que tendim a acumular moltes coses inservibles, i hem de fer una tria. Això a la caixa, això a les escombraries.

Els papers de família haurien d’estar per sobre d’aquesta tria, però desgraciadament, com no hi ha prou pedagogia del seu valor i els propietaris no coneixen altres alternatives, sovint acaben sotmesos a la pregunta “i això per a què ho guardo” o “per a què serveix”, el dubte “i ara què en faig”. Haurien d’estar per sobre de la tria perquè l’arxiu familiar no es mesura per la seva grandària ni pel seu valor econòmic ni per ho bonics o lletjos que siguin els papers: són un llegat familiar que sí o sí cal transmetre a les futures generacions.

El moment de la mudança, al contrari, ha de ser una ocasió per plantejar-nos què fer amb l’arxiu. Dipositar-lo a un arxiu públic? Millorar a casa les condicions de conservació? La primera opció és la més segura i definitiva, ara be, és igualment lícit, si l’encertem amb les mesures adequades .

En concret la mudança és l’ocasió de millorar l’estat dels documents. Ens adonem en un instant que la carpeta o caixes on estan desats no són suficientment resistents per protegir els papers dels cops i frecs de l’embalum i transport. Amb calma, posem els documents en noves carpetes fetes amb paper de conservació, adequades a les seves mides, sense que quedin pressionats ni rebregats ni sobresurtin.

Fet això caldrà numerar les carpetes i nomenar-les per mantenir el mateix ordre i etiquetatge que tenien els documents, i apuntar en un paper la llista de carpetes. A continuació guardem les carpetes dins d’una caixa de cartró no de les usuals en les mudances, perquè són molt àcides, sinó de conservació, que també numerarem i apuntarem en un paper.

Podeu trobar aquests materials en botigues especialitzades. Mireu aquestes webs, molt conegudes, per veure saber quina varietat de materials de conservació existeix:  http://www.arteymemoria.com/ ,  http://www.jcr1.com/productes.html.

En la nova casa cerquem un lloc que no estigui prop de la calefacció ni de l’aire condicionat, que el puguem inspeccionar, netejar i ventilar de tant en tant. La millor opció és guardar les carpetes dins la seva caixa, però també es poden posar a les lleixes dels prestatges, que han de ser de material no porós.

Ben desats, els paper de família no s’hauran perdut ni malmès, sinó al contrari, estaran més controlats i en millors circumstàncies de conservació.

Anuncis

Avi mort, fons en perill

A casa dels avis es conserven els papers familiars d’una extensa família. Ningú es planteja què fer-ne fins que mor l’últim avi i cal desfer la casa. Què fem amb els papers? Avisem el drapaire?

Afortunadament l’entorn cultural actual facilita que les famílies tinguin consciència del valor del seus fons d’arxiu: la política de memòria històrica, les notícies als mitjans de comunicació sobre vendes o donacions de fons… Però de fet els propietaris no reben cap informació concreta sobre com deurien actuar. Qui ha de considerar-se hereu del fons? Cal pagar per  dipositar-ho en un arxiu, o es pot cobrar? I si no es vol donar?

Mentrestant el fons es desa en caixes i potser alguns membres de la família, que normalment tenen un bon nivell cultural, volen tractar ells mateixos la documentació. Però no tenen els coneixements per fer-ho correctament i poden imposar una classificació que desfigura el fons.

Tot i això crec que el perill més gran és la tendència a repartir entre els hereus els fons d’arxiu: això provoca la dispersió i desaparició del fons: un es queda les fotos, altre les cartes, altre els papers legals… Però pitjor encara és la situació del fons que en morir el propietari no te hereu: el seu futur és incert i si se salva és quasi gràcies l’atzar.

Un altre moment delicat, per desgràcia molt freqüent en aquests anys de crisi econòmica, és quan es plega el negoci familiar, ja que la tristesa del moment pot portar als propietaris a desempallegar-se d’uns paper que consideren innecessaris.

Altre perill és senzillament l’abandonament: no fer res, limitar-se a conservar el fons al prestatges o a les golfes. Aquesta inacció pot facilitar el deteriorament de les característiques físiques dels papers, fins a la seva desaparició a causa d’humitats, altes temperatures, etc.

Els arxivers hem de trobar-nos d’alguna manera amb aquests propietaris anònims. Cal fer una tasca d’informació i de formació, i oferir tractaments arxivístics a preus assequibles. En sortirà beneficiat el patrimoni documental de tots.