Volem un decret per als arxius familiars

Segons la llei de Patrimoni Cultural Català 9/1993, els fons personals o familiars de més de cent anys formen part del patrimoni documental català: “Integren el patrimoni documental de Catalunya [entre d’altres] els documents de més de cent anys d’antiguitat produïts o rebuts per qualsevol persona física” (article 19). Aquest documents són patrimoni cultural en sentit ampli, “béns relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llurs valors […] mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures” (article 1).

Si els documents que tenim a casa formen part del patrimoni documental català, llavors estan subjectes a la llei 10/2001 de gestió d’arxius i documents, que pel que fa als arxius privats contempla dos actuacions. La primera es dirigeix a promoure que aquests arxius estiguin controlats, inventariats, en condicions d’integritat i conservació, i accessibles als investigadors (article 13). Ara be, l’administració es limitaria a la inspecció de que es compleixen aquestes condicions. Encara més, si el propietari no té cura del seu arxiu, pot ser obligat al seu ingrés en un arxiu públic “a fi de garantir la preservació de llurs valors i assegurar el compliment de llur funció social“. La segona actuació consisteix a regular en quines condicions un arxiu privat pot ser dipositat en un arxiu públic, que queda autoritzat encara que no obligat a tractar-lo i difondre’l.

Tot i les bones intencions, i tenint en compte que el concepte d’arxiu privat és molt ampli i acull també els arxius eclesiàstics i els d’entitats jurídiques, el resultat pràctic d’aquesta llei de cara al propietari d’un arxiu familiar és decebedor. La llei ocasiona al propietari deures i obligacions però no contempla cap ajuda ni incentiu: només deixa la porta oberta al dipòsit del fons familiar en un arxiu públic. El següent pas, per que sembla segons les línies prioritàries publicades per Subdirecció d’Arxius el 2015, serà la definició dels criteris que han de regular l’adquisició de fons d’arxiu (àmbit 3).

Com es pot deduir, anem molt endarrerits. Caldria una concreció de les maneres com el Departament de Cultura pensa actuar de manera positiva, no només amb inspeccions, per la conservació, tractament i difusió del arxius familiars que són patrimoni documental.

Volem un decret dedicat als arxius familiars. Una definició del què és un arxiu familiar i les seves tipologies. Una oficina pública que se n’ocupi, amb local, personal i eines com webs i repositoris digitals. Un programa d’actuació referent al cens, conservació, tractament i difusió, sobretot establint amb claredat l’itinerari que han de seguir els propietaris d’aquests arxius. Una previsió dels mitjans per facilitar realment el tractament dels fons, com un programa de formació, la cessió de material de conservació i fins i tot subvencions per a intervencions tècniques. Uns al·licients per fomentar la participació en el programa.

Ja sé que haurem d’esperar mil·lennis per veure aquest decret, que el Departament de Cultura te sobre la taula molts altres temes també molt importants… Però només hi arribarem si iniciem el camí. Així que posem-nos-hi!

Anuncis

Correspondència familiar, o no

Escric en aquest blog com a resultat de clarividències que em posseeixen quan estudio, quan treballo o quan parlo amb altres persones del món (encara em surt el diacrític) dels arxius familiars. Últimament he rebut dos inputs referents a la correspondència, per part de dos persones que no tenen res a veure. Una referència és tristíssima, la pèrdua d’una valuosa correspondència de la manera més dura: llençada a les escombraries pel familiar que les conservava. L’altra és dolcíssima, la conservació d’una correspondència familiar durant cent anys, gràcies al bon pensament d’un parent que va salvar l’arxiu abandonat.

Un important empresari dels sector transports durant el primer terç del segle XX va mantenir contactes amb empreses proveïdores de tot el món, amb l’objectiu d’importar a Catalunya innovació en el seu sector. Després de la seva mort, l’arxiu junt amb la biblioteca queden a la casa familiar de segona residència. Per desgràcia una filla decideix vendre la casa i la biblioteca es trosseja i ven. L’arxiu en un principi es conserva, transportat a Barcelona. Però al net li fan nosa aquells papers i com necessita més espai decideix “LLENÇAR-LOS A LES ESCOMBRERIES”. Gran decisió, home, tot avall, que no hem de deixar rastre de vida humana sobre la terra!!!

Mor un matrimoni socialment benestant que no ha tingut fills i els nebots amb agraïment hereten la casa familiar dels seus estimats oncles. Com l’han de vendre fan un repartiment per buidar-la, i ja estan a punt d’aconseguir-ho quan un d’ells s’adona que ha quedat en un racó una caixa apreciada però que ningú ha volgut. Són papers. Malgrat tenir una casa petita, una vida sense gaire temps lliure, i cap interès especial pels arxius, DECIDEIX CONSERVAR-LOS ell personalment. Arriba a casa i descobreix que la seva tia havia guardat la correspondència dels seus pares i avis, i gràcies a això pot llegir manuscrits personals de parents estimats que mai no havia conegut. Com en una cadena, tia i nebot han tingut la humanitat de preocupar-se per conservar els papers que han sigut vida familiar i que ho podran ser encara una generació més, al menys.

La meva conclusió és que CAL MOLTA PEDAGOGIA per aconseguir que els que no tenen predisposició natural a la conservació dels arxius al menys tinguin nocions per plantejar-se responsablement el seu ingrés en un arxiu públic. I penso que les famílies que saben conservar els seus arxius demostren una CULTURA I HUMANITAT digna de tot elogi.

L’arxivística i els fons familiars

aL’arxivística actual dedica l’atenció merescuda als arxius privats, siguin d’empresa o associació, patrimonials, familiars o personals, molts dels quals acaben ingressant en biblioteques o arxius públics on hi reben el tractament necessari, tot i que no hi ha un treball profund que abasti tota la problemàtica que presenten: la literatura sobre el tema es limita als treballs d’alguns investigadors universitaris, professionals dels arxius públics, algun blog dedicat al tema, o ponència en circumstancials congressos… Penso que l’aneguet lleig dels arxius privats són els fons familiars contemporanis no dipositats en un arxiu públic.

Deixant a part els arxius propietat d’entitats, com associacions i empreses, a Catalunya hi ha sectors socials de famílies que conserven a casa seva papers dels avantpassats. Pot ser són descendents d’un clan arrelat a una masia o propietat territorial; llavors els seus fons són arxius patrimonials. Però també es pot tractar de descendents de famílies urbanes com la burgesia enriquida al segle XIX , els antics menestrals, o els botiguers que durant anys ha configurat la vida del barri… Molt o poc, aquestes famílies tenen fotografies, cartes, còpia de documents notarials, escrits creatius, documentació d’empresa… dels seus avantpassats. La documentació potser ja ha passat per sis generacions i si s’ha conservat és pel sentit de família i per l’afecte natural a la pròpia història familiar. La guerra del 1936 va suposar la pèrdua de molts d’aquests fons, que els seus propietaris van haver d’abandonar.

Ara la tasca a fer és divulgar informació. Aquesta documentació, per la seva antiguitat,  en molts casos forma part del patrimoni documental català, segons la llei de Patrimoni 9/1993, article 19. Sovint no ho saben ni els mateixos propietaris, i per tant desconeixen les obligacions que en tenen. Està clar que sempre hi ha la possibilitat d’ingressar el fons a un arxiu públic. Però si els propietaris no tenen intenció de traslladar-la, o cap arxiu públic se’n interessa, tenint en compte que els arxius públics no poden ingressar-ho tot, aquesta documentació queda sense cura i en perill constant de desaparèixer.

Mentre l’Administració no generi mecanismes eficaços per preservar i difondre aquests fons estarem en perill de perdre més i més patrimoni documental. Fem volar la imaginació: caldria una oficina pública dedicada als fons familiars, llançada amb una bona campanya de comunicació, que oferís informació i facilitats econòmiques i tècniques per aconseguir un primer pas que seria el cens i l’inventari dels fons familiars que continguin un document de més de cent anys. Fins i tot podria oferir incentius per participar en un programa de dipòsit temporal dels fons per al seu tractament, digitalització o préstec, i crear una base de dades dels fons familiars d’accés restringit a investigadors…

Com això per ara és una quimera, els arxius familiars queden a la seva sort, com constatem amb tristor molts arxivers. Una intervenció que pot ajudar a reduir i encaminar aquesta problemàtica és el servei de tractament de la documentació a domicili,  poc conegut i estudiat per l’arxivística. És un servei altament personalitzat, que es realitza amb implicació del propietari i que ha de ser compatible amb la moderació dels preus: mentre no hi hagi subvencions l’única manera  és estandarditzar el treball, tenir clarament dissenyats els procediments per reduir el temps de dedicació. La qualitat del treball queda garantida pels estàndards comuns professionals dels arxivers (Norma de Descripció Arxivística Catalana),  i el treball en grup amb l’assessorament de tècnics especialitzats.

Els arxivers hem de tenir prou iniciativa per anar tractant aquests fons i formant els seus propietaris, però alhora hem de crear estudis que arribin a l’acció política perquè s’estableixin marcs normatius i directrius polítiques, i es facin campanyes informatives que permetin l’aflorament i posada en valor dels fons familiars.