Les fotografies familiars, la joia de la corona

Els documents més llaminers dels arxius familiars són les fotografies. Són fàcilment interpretables, fidels comunicadores del passat, i ens fan conscients del grans canvis que ha sofert la nostra societat en els últims cent anys. Gràcies a una conjuntura astral favorable que no sé explicar, l’any 2016 ha estat especialment fructífer per a la conservació i difusió d’aquests tipus de documents.

Ja he comentat en altres entades d’aquest blog l’èxit d’iniciatives com ENAF de Cruz Espinosa, Arxiu familiar de Tàrrega i Finestres de la memòria a un barri de Barcelona, destinades a formar col.leccions de fotografies, assegurant la seva pervivència i difusió. Per altra banda moltes pàgines de Facebook i Instagram actuen de catalitzador i fan emergir fotografies del fons dels calaixos domèstics, que algun usuari sempre recollirà.

Altres iniciatives són els tallers professionals adreçats als propietaris dels fons perquè les famílies tinguin la formació i les eines per organitzar i conservar el seu patrimoni fotogràfic. És tan gran el camp d’acció! La tasca és necessària i fins i tot urgent per evitar la desvaloració i pèrdua dels fons.

L’arxivera Susanna Muriel realitza una feina de divulgació dirigida a l’organització, classificació i documentació de les fotografies familiars, amb conferències com Organització i conservació d’arxius familiars pronunciada a la Biennal de Fotografia de Palafrugell al 2016, o el taller de quatre hores Mirar entre línies l’arxiu familiar, impartit a l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva, al Forum Fotogràfic de Can Basté de Barcelona i a l’Arxiu Port de Tarragona el 2016. També ha portat aquestes activitats a la Escuela de Arte de Huesca el 2016.

El fotògraf Ricard Martínez amb qui col.labora Muriel  han impulsat una altra modalitat de difusió ben interessant, la refotografia, un gènere que consisteix a donar vida a les fotografies antigues tornant al mateix punt geogràfic en què es van fer, per prendre una nova fotografia que s’integra amb l’anterior: mireu més imatges a la seva web i de seguida ho entendreu:

refogrfia
Mirador del Turó de la Peira. Refotografia de Ricard Martínez http://www.arqueologiadelpuntdevista.org

En mútua col.laboració – al alimón, com diuen ells-, Martínez i Muriel ofereixen un taller d’organització de l’arxiu fotogràfic i de refotografia anomenat Del record a la mirada com els celebrats el 2016 a l’Arxiu Històric de Lleida o al Centre Cívic Golferichs de Barcelona o a les XIV Jornades Imatge i Recerca de Girona.

En tercer lloc, destaco la iniciativa del fotògraf Dídac Cortina, dirigida a difondre els mètodes de conservació, digitalització i emmagatzematge de les fotografies familiars. Va organitzar el 2015 un breu curs de quatre hores a Granollers, a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, i des de 2014 imparteix el taller Com digitalitzo el meu arxiu familiar? a la seu de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (propera edició el 24 i 25 de febrer de 2017).

Ens felicitem de tan bones iniciatives. Els arxivers hem de fer aquest treball de camp: sortir de les oficines i trobar-nos amb els fons vius contemporanis, que fan una vida inestable lluny dels plàcids prestatges la institució. Les fotografies, com són maques i precioses, ja tenen qui les defensi; però encara queda per donar camí a totes les altres tipologies documentals que es troben als arxius familiars.

Afegeixo a posteriori un últim paràgraf per adreçar-vos a un saberut article de Daniel Venteo d’abril de 2017 sobre el patrimoni fotogràfic de les famílies, que considera “un patrimoni cultural en emergència”, amb un recorregut per totes les iniciatives públiques i privades a Catalunya per la seva conservació, i amb moltes anècdotes i experiències que fan pensar. Citant el fotògraf Jordi Baron, explica com és d’especial i únic aquest patrimoni: “Els fotoreporters són professionals i per tant es desvinculen del vincle de l’experiència pròpia o familiar i fan les fotos per a tercers: el destinatari és el públic. El fet meravellós de les fotografies domèstiques, o dites ara vernacles, és la finalitat per a la qual van ser creades: no tenen cap pretensió, són d’ús familiar i privat”.

Com definir un fons familiar i les seves necessitats

Ets propietari d’un fons familiar? Vols tenir major control del teu arxiu? Necessites ajuda professional per tractar-lo?  Ves pensant en aquestes qüestions i hauràs començat a fer-ho.

  1. Referent al propietari: Cal definir amb exactitud qui te el títol de propietat, especialment cal aclarir si és d’un individu o d’un grup de familiars. En el cas que sigui propietat de diverses persones, cal detallar quin grau de parentiu tenen: si són germans o cosins, etc. També ha d’estar clar el títol de propietat, és a dir, si el propietari el te per herència, creació, compra, etc. i la data exacta d’adquisició.  Es pot completar afegint qui serà previsiblement el pròxim propietari.
  2. Referent a l’origen del fons: També cal explicar com s’ha format el fons, és a dir, fent què s’han arribat a aplegar els documents: pot ser l’activitat creativa o professional d’un individu, l’administració d’assumptes familiars, una empresa familiar, activitat de col·leccionisme, etc. Si s’ha format al llarg de diverses generacions cal detallar els noms i dates. Cal donar un títol provisional al fons i establir les dates extremes (data del document més antic i del més recent)
  3. Aspectes físics: És molt important estudiar la idoneïtat del lloc on està ubicat: si és al domicili, oficines, magatzem… deixant clara la relació de la ubicació amb la propietat. Dir exactament l’adreça. També cal descriure les condicions de temperatura i humitat del lloc, els metres lineals de prestatge que ocupa i en quins materials està instal·lat (en caixes, carpetes, sobres, de cartró, de plàstic…) i dins de quins mobles (armaris, prestages…)
  4. Tractament rebut: Cal detectar si hi ha un inventari o relació dels documents, i saber qui ha realitzat l’actual ordenació i quan, si es que es coneix. També cal saber si hi ha hagut altres intervencions i amb quines motivacions i criteris i per part de qui. És bàsic saber qui te accés al fons. Ha de quedar clar si hi ha documentació en préstec o que hagi sortit per qualsevol altre motiu. I s’ha d’aclarir si encara té algun ús o utilitat o encara rep nous documents, o és un fons tancat
  5. Disposició del propietari: Finalment cal saber si és el propietari qui encarrega el tractament i per quin motiu, és a dir, quines intencions te respecte al fons, i el grau de coneixement de les necessitats del fons-

En conversa amb l’arxiver totes aquestes qüestions es resoldran més fàcilment.

Llavors l’arxiver haurà d’efectuar una inspecció del lloc i mode d’instal·lació: mesurar la temperatura i la humitat relativa, calcular els canvis climàtics per calefacció, aire condicionat i estació de l’any, estudiar la proximitat d’instal·lacions d’aigua… , examinar l’estat i el material de què estan fetes les caixes o carpetes, observar si els documents tenen problemes d’acidesa, estrips, brutícia, desgast, pèrdua de suport, etc.

També haurà d’estudiar el mode d’ordenació, si és cronològic, tipològic, temàtic o pel format, si hi ha etiquetatge amb número d’ordre i foliació, establir les dates extremes i l’àmbit geogràfic, les tipologies documentals i els formats… Haurà d’esbrinar fins quin punt es coneix el productor i quines fonts d’informació hi ha, i sobretot fent què va crear el fons i amb quin objectiu (funcions i activitats)… Finalment haurà de valorar l’interès del fons a tercers i les necessitats de difusió.

La clau de volta del tractament del fons és el dictamen de l’arxiver referent a si cal respectar l’ordre originari o cal fer una nova classificació, i segons quin quadre de classificació.

Llavors tindràs el fons definit, sabràs en quin grau cal intervenir pel que fa a conservació, descripció i difusió, tindràs un pla d’acció i un pressupost.

S’albira un bon futur per al teu fons oi?

L’arxivística i els fons familiars

aL’arxivística actual dedica l’atenció merescuda als arxius privats, siguin d’empresa o associació, patrimonials, familiars o personals, molts dels quals acaben ingressant en biblioteques o arxius públics on hi reben el tractament necessari, tot i que no hi ha un treball profund que abasti tota la problemàtica que presenten: la literatura sobre el tema es limita als treballs d’alguns investigadors universitaris, professionals dels arxius públics, algun blog dedicat al tema, o ponència en circumstancials congressos… Penso que l’aneguet lleig dels arxius privats són els fons familiars contemporanis no dipositats en un arxiu públic.

Deixant a part els arxius propietat d’entitats, com associacions i empreses, a Catalunya hi ha sectors socials de famílies que conserven a casa seva papers dels avantpassats. Pot ser són descendents d’un clan arrelat a una masia o propietat territorial; llavors els seus fons són arxius patrimonials. Però també es pot tractar de descendents de famílies urbanes com la burgesia enriquida al segle XIX , els antics menestrals, o els botiguers que durant anys ha configurat la vida del barri… Molt o poc, aquestes famílies tenen fotografies, cartes, còpia de documents notarials, escrits creatius, documentació d’empresa… dels seus avantpassats. La documentació potser ja ha passat per sis generacions i si s’ha conservat és pel sentit de família i per l’afecte natural a la pròpia història familiar. La guerra del 1936 va suposar la pèrdua de molts d’aquests fons, que els seus propietaris van haver d’abandonar.

Ara la tasca a fer és divulgar informació. Aquesta documentació, per la seva antiguitat,  en molts casos forma part del patrimoni documental català, segons la llei de Patrimoni 9/1993, article 19. Sovint no ho saben ni els mateixos propietaris, i per tant desconeixen les obligacions que en tenen. Està clar que sempre hi ha la possibilitat d’ingressar el fons a un arxiu públic. Però si els propietaris no tenen intenció de traslladar-la, o cap arxiu públic se’n interessa, tenint en compte que els arxius públics no poden ingressar-ho tot, aquesta documentació queda sense cura i en perill constant de desaparèixer.

Mentre l’Administració no generi mecanismes eficaços per preservar i difondre aquests fons estarem en perill de perdre més i més patrimoni documental. Fem volar la imaginació: caldria una oficina pública dedicada als fons familiars, llançada amb una bona campanya de comunicació, que oferís informació i facilitats econòmiques i tècniques per aconseguir un primer pas que seria el cens i l’inventari dels fons familiars que continguin un document de més de cent anys. Fins i tot podria oferir incentius per participar en un programa de dipòsit temporal dels fons per al seu tractament, digitalització o préstec, i crear una base de dades dels fons familiars d’accés restringit a investigadors…

Com això per ara és una quimera, els arxius familiars queden a la seva sort, com constatem amb tristor molts arxivers. Una intervenció que pot ajudar a reduir i encaminar aquesta problemàtica és el servei de tractament de la documentació a domicili,  poc conegut i estudiat per l’arxivística. És un servei altament personalitzat, que es realitza amb implicació del propietari i que ha de ser compatible amb la moderació dels preus: mentre no hi hagi subvencions l’única manera  és estandarditzar el treball, tenir clarament dissenyats els procediments per reduir el temps de dedicació. La qualitat del treball queda garantida pels estàndards comuns professionals dels arxivers (Norma de Descripció Arxivística Catalana),  i el treball en grup amb l’assessorament de tècnics especialitzats.

Els arxivers hem de tenir prou iniciativa per anar tractant aquests fons i formant els seus propietaris, però alhora hem de crear estudis que arribin a l’acció política perquè s’estableixin marcs normatius i directrius polítiques, i es facin campanyes informatives que permetin l’aflorament i posada en valor dels fons familiars.

Com tractar l’arxiu familiar

Ens han demanat orientació sobre què fer amb l’arxiu familiar. Què fer? Quatre coses:

1.En parlem amb el propietari i fixem un dia per examinar la documentació.  Farem un informe de l’estat del fons i les seves necessitats, que pot orientar el propietari per decidir l’actuació convenient. També es pot incloure un diagnòstic del valor cultural i econòmic del fons, i  de les seves possibilitats d’explotació.

2.La primera actuació tècnica ha d’anar dirigida a la conservació, si l’estat dels documents ho precisa. Pot ser cal una restauració dels documents malmesos (cosit, neteja, humidificació, desacidificació, etc.). O pot ser n’hi ha prou amb una acció de protecció (reinstal·lació en caixes i carpetes de conservació i revisió de les condicions ambientals de temperatura i humitat, per assegurar la conservació a llarg termini)

3.El tractament pròpiament arxivístic s’adapta a les necessitats del propietari. Hi ha diferents graus possibles d’aprofundiment en el tractament del fons, i cada actuació implica primer les anteriors.

És bàsica la definició del fons (identificació, nom del productor, resum del contingut, establiment de les dates, descripció dels seus valors…): és una identificació clara i unívoca del fons i del seu contingut, una actuació mínima, necessària i prèvia.

El nucli del tractament és la classificació i catàleg: identificació de les sèries en què s’ha format el fons, i confecció del quadre de classificació; això permet tenir el fons organitzat i comprensible.

La guinda és l’inventari o descripció detallada de cada document, que serveix per tenir el fons totalment controlat

4.La difusió i creació de continguts té molt a veure amb l’interès cultural del fons, les necessitats de la psicologia familiar i la tipologia de la documentació. Hi ha moltes possibilitats. Per exemple, crear una web familiar amb selecció i digitalització dels documents que es consideri més importants, d’accés restringit o parcialment públic, amb o sense benefici econòmic; és molt útil per a famílies extenses. Normalment es  comença per la digitalització de la col.lecció fotogràfica que té un gran poder comunicatiu.

O be crear relats, com un article a la Viquipèdia que permet difondre públicament un resum de la història de la família o de les biografies dels seus personatges preeminents. O més interessant encara, crear una biografia o història familiar, un relat històric en format escrit o audiovisual, que  implica complementar la informació del fons amb investigació a altres arxius, i és molt útil per la psique familiar perquè omple llacunes de coneixement.