Correspondència familiar, o no

Escric en aquest blog com a resultat de clarividències que em posseeixen quan estudio, quan treballo o quan parlo amb altres persones del món (encara em surt el diacrític) dels arxius familiars. Últimament he rebut dos inputs referents a la correspondència, per part de dos persones que no tenen res a veure. Una referència és tristíssima, la pèrdua d’una valuosa correspondència de la manera més dura: llençada a les escombraries pel familiar que les conservava. L’altra és dolcíssima, la conservació d’una correspondència familiar durant cent anys, gràcies al bon pensament d’un parent que va salvar l’arxiu abandonat.

Un important empresari dels sector transports durant el primer terç del segle XX va mantenir contactes amb empreses proveïdores de tot el món, amb l’objectiu d’importar a Catalunya innovació en el seu sector. Després de la seva mort, l’arxiu junt amb la biblioteca queden a la casa familiar de segona residència. Per desgràcia una filla decideix vendre la casa i la biblioteca es trosseja i ven. L’arxiu en un principi es conserva, transportat a Barcelona. Però al net li fan nosa aquells papers i com necessita més espai decideix “LLENÇAR-LOS A LES ESCOMBRERIES”. Gran decisió, home, tot avall, que no hem de deixar rastre de vida humana sobre la terra!!!

Mor un matrimoni socialment benestant que no ha tingut fills i els nebots amb agraïment hereten la casa familiar dels seus estimats oncles. Com l’han de vendre fan un repartiment per buidar-la, i ja estan a punt d’aconseguir-ho quan un d’ells s’adona que ha quedat en un racó una caixa apreciada però que ningú ha volgut. Són papers. Malgrat tenir una casa petita, una vida sense gaire temps lliure, i cap interès especial pels arxius, DECIDEIX CONSERVAR-LOS ell personalment. Arriba a casa i descobreix que la seva tia havia guardat la correspondència dels seus pares i avis, i gràcies a això pot llegir manuscrits personals de parents estimats que mai no havia conegut. Com en una cadena, tia i nebot han tingut la humanitat de preocupar-se per conservar els papers que han sigut vida familiar i que ho podran ser encara una generació més, al menys.

La meva conclusió és que CAL MOLTA PEDAGOGIA per aconseguir que els que no tenen predisposició natural a la conservació dels arxius al menys tinguin nocions per plantejar-se responsablement el seu ingrés en un arxiu públic. I penso que les famílies que saben conservar els seus arxius demostren una CULTURA I HUMANITAT digna de tot elogi.

Els valors dels papers de família

Per què són tan interessants els arxius familiars? Què és el que els retorna un sentit d’existir?

Normalment des de la perspectiva familiar hi ha la consciència de que els papers de família són com una mena d’herència moral dels avantpassats i per tant són portadors d’una càrrega afectiva que els fan subjectivament valuosos. Però a part d’aquesta subjectivitat, com transmissors de la tradició familiar proveeixen d’un coneixement és útil als individus descendents per construir la seva identitat social, i en conseqüència proporcionen autoestima i llibertat: a partir del coneixement es genera una reflexió que permet superar els “embussos” i augmentar la capacitat d’innovació vital.

El valors d’aquests fons des d’un punt de vista extern, cultural, és que sovint són patrimoni documental català, i per tant fins i tot l’administració hauria de vetllar per la seva conservació.  Encara més enllà, els fons familiars són fonts privilegiades per construir la història: la comprensió dels fets i circumstàncies familiars del passat com a cas real i proper aporta més coneixement de la història del país i a la construcció de la cultura catalana que mil estudis generalitzants.

I encara una consideració oportunista: amb les eines actuals de tecnologia digital és molt fàcil la difusió, de manera que la informació cultural que contenen els arxius familiars i personals pot ser difosa amb poc cost econòmic mitjançant internet.

Què més afegirieu?