L’aportació dels historiadors als arxius familiars

Cal reconèixer, a desgrat, que els estudis teòrics sobre els fons familiars sovint han estat protagonitzats per historiadors, que hi troben una molt important font d’estudi. I que els arxivers, salvant molt honorables excepcions, s’han dedicat amb timidesa a teoritzar aquest tema.

Ja vaig explicar les iniciatives de diverses universitats catalanes en l’estudi i catalogació dels arxius familiars. És en l’àmbit peninsular on hi ha hagut les més importants iniciatives acadèmiques dedicades a l’estudi dels arxius familiars.

La Casa Velázquez de Madrid, o École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques, va endegar entre 2013 i 2015 el programa ARCHIFAM sobre la gènesi dels arxius familiars, amb el títol Los archivos de familia en la Península Ibérica (siglos XIII-XVII). Es proposava estudiar el fenómeno de la construcción de los archivos (…), poner de relieve los complejos lazos entre dichos archivos y las familias que los originan (…) para intentar determinar el papel que jugaron los archivos familiares en la construcción de la historia, la identidad y la memoria de dichas familias. El punt de vista era interessant, antropològic: no tant fer la història de l’arxiu o de la família, que era l’òptica tradicional dels historiadors, sinó entendre el perquè i com es formen els arxius familiars, que és l’òptica dels arxivers.

Dins d’aquest programa l’any 2013 la Casa Velázquez va organitzar el seminari Los archivos de familia. Formas, historias y sentido de una génesis (siglos XIV-XVII). A Vitòria l’abril 2014 es va realitzar el col.loqui Archivos de familia. Grupos sociales, dominación y construcción de la memoria (siglos XII-XVI). A casa nostra al març de 2015 la Facultat de Dret de la Universitat de Girona i, ara sí, l’Arxiu Històric de Girona, va organitzar les Jornades d’Estudi Internacionals Escriptures familiars: patrimoni i documentació

Com a resultat i colofó del projecte, la Casa Velázquez va instituir el 2015 un taller doctoral sobre el archivo en sí mismo: ¿cuándo, cómo y por qué las familias han decidido conservar, clasificar y organizar los documentos que se han convertido en archivos?

Per altra banda l’Instituto de Estudos Medievais de la Facultat de Ciències Socials i Humanes de la Universitat Nova de Lisboa va crear el 2008 un doctorat sobre Arxivística històrica. El 2009 va organitzar un workshop i conferències sobre arxius de família, i el 2010 les jornades Salvaguarda e valorização dos arquivos de família. Aspectos legais, económicos e organizativos, i finalment el col.loqui internacional Arquivos de família, séculos XIII-XIX: que presente, que futuro?, l’octubre de 2010 (publicat el 2012).

En una segona etapa va participar en el projecte ARCHIFAM de Casa Velázquez, amb estudis sobre els arxius familiars als segles XIII-XIV (2013-2015) i el projecte INVENTARQ que pretén inventariar els fons familiars portuguesos del segle XV al XX (2014-2015).

Com a resultat de les iniciatives portugueses, destaco dos fites importants que ha assolit la historiadora Maria de Lurdes Rosa: la creació del portal ARQFAM dedicat als arxius familiars, i el llibre Arquivos de familia. Memorias habitadas, de que pretén ser un manual assequible dirigit als propietaris dels fons d’arxiu familiars.

Les fotografies familiars, la joia de la corona

Els documents més llaminers dels arxius familiars són les fotografies. Són fàcilment interpretables, fidels comunicadores del passat, i ens fan conscients del grans canvis que ha sofert la nostra societat en els últims cent anys. Gràcies a una conjuntura astral favorable que no sé explicar, l’any 2016 ha estat especialment fructífer per a la conservació i difusió d’aquests tipus de documents.

Ja he comentat en altres entades d’aquest blog l’èxit d’iniciatives com ENAF de Cruz Espinosa, Arxiu familiar de Tàrrega i Finestres de la memòria a un barri de Barcelona, destinades a formar col.leccions de fotografies, assegurant la seva pervivència i difusió. Per altra banda moltes pàgines de Facebook i Instagram actuen de catalitzador i fan emergir fotografies del fons dels calaixos domèstics, que algun usuari sempre recollirà.

Altres iniciatives són els tallers professionals adreçats als propietaris dels fons perquè les famílies tinguin la formació i les eines per organitzar i conservar el seu patrimoni fotogràfic. És tan gran el camp d’acció! La tasca és necessària i fins i tot urgent per evitar la desvaloració i pèrdua dels fons.

L’arxivera Susanna Muriel realitza una feina de divulgació dirigida a l’organització, classificació i documentació de les fotografies familiars, amb conferències com Organització i conservació d’arxius familiars pronunciada a la Biennal de Fotografia de Palafrugell al 2016, o el taller de quatre hores Mirar entre línies l’arxiu familiar, impartit a l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva, al Forum Fotogràfic de Can Basté de Barcelona i a l’Arxiu Port de Tarragona el 2016. També ha portat aquestes activitats a la Escuela de Arte de Huesca el 2016.

El fotògraf Ricard Martínez amb qui col.labora Muriel  han impulsat una altra modalitat de difusió ben interessant, la refotografia, un gènere que consisteix a donar vida a les fotografies antigues tornant al mateix punt geogràfic en què es van fer, per prendre una nova fotografia que s’integra amb l’anterior: mireu més imatges a la seva web i de seguida ho entendreu:

Mirador del Turó de la Peira. Refotografia de Ricard Martínez http://www.arqueologiadelpuntdevista.org

En mútua col.laboració – al alimón, com diuen ells-, Martínez i Muriel ofereixen un taller d’organització de l’arxiu fotogràfic i de refotografia anomenat Del record a la mirada com els celebrats el 2016 a l’Arxiu Històric de Lleida o al Centre Cívic Golferichs de Barcelona o a les XIV Jornades Imatge i Recerca de Girona.

En tercer lloc, destaco la iniciativa del fotògraf Dídac Cortina, dirigida a difondre els mètodes de conservació, digitalització i emmagatzematge de les fotografies familiars. Va organitzar el 2015 un breu curs de quatre hores a Granollers, a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, i des de 2014 imparteix el taller Com digitalitzo el meu arxiu familiar? a la seu de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (propera edició el 24 i 25 de febrer de 2017).

Ens felicitem de tan bones iniciatives. Els arxivers hem de fer aquest treball de camp: sortir de les oficines i trobar-nos amb els fons vius contemporanis, que fan una vida inestable lluny dels plàcids prestatges la institució. Les fotografies, com són maques i precioses, ja tenen qui les defensi; però encara queda per donar camí a totes les altres tipologies documentals que es troben als arxius familiars.

Afegeixo a posteriori un últim paràgraf per adreçar-vos a un saberut article de Daniel Venteo d’abril de 2017 sobre el patrimoni fotogràfic de les famílies, que considera “un patrimoni cultural en emergència”, amb un recorregut per totes les iniciatives públiques i privades a Catalunya per la seva conservació, i amb moltes anècdotes i experiències que fan pensar. Citant el fotògraf Jordi Baron, explica com és d’especial i únic aquest patrimoni: “Els fotoreporters són professionals i per tant es desvinculen del vincle de l’experiència pròpia o familiar i fan les fotos per a tercers: el destinatari és el públic. El fet meravellós de les fotografies domèstiques, o dites ara vernacles, és la finalitat per a la qual van ser creades: no tenen cap pretensió, són d’ús familiar i privat”.

Per saber-ne més

AGUINAGALDE, F. Borja de, Los archivos privados familiares. Propuesta de organización de sus fondos, Madrid: Instituto Salazar y Castro. CSIC, 1985.

ERKOREKA GERVASIO, J., “Aproximación al estudio del régimen jurídico del acceso a los archivos públicos y privados”, Irargi. Revista de Archivística, 1 (1988), p. 249-289.

ADROER PELLICER, M. A. – GIFRE RIBAS, P., “Arxius privats i arxius patrimonials a Catalunya”, Lligall, 1 (1989), p. 83-96.

FERNANDEZ I TRABAL, J., “Els arxius familiars i patrimonials. Problemàtica, caracterítzació i metodologia”, Lligall, 4 (1991), p. 95-113.

GILLE, Geneviève et Bertrand, “Les archives privées”, Direction dels Archives de France, Manuel d’archivistique, Paris: Archives Nationales, 1991, p. 413-417.

AGUINAGALDE OLAIZOLA, F. de B., Archivo de familia. Materiales para un manual. Irargi, Centro de Patrimonio Documental de Euskadi, 1991

GALLEGO DOMINGUEZ, O., Manual de Archivos Familiares. Madrid, ANABAD, 1993.

ESPINOSA RAMÍREZ, A.B., “Los archivos personales. Metodología para su planificación”, dins Ángel RUIZ RODRÍGUEZ (ed), Manual de Archivística, Madrid: Síntesis, 1995, p. 263-280.

CUNAT CISCAR, V., Conclusiones del Simposium ‘Los archivos familiares en España: estado de la cuestión’, “SIGNO. Revista de Historia de la Cultura Escrita” 3 (1996) Universidad de Alcalá de Henares, p. 221-223.

PONS ALOS, V., “Los archivos familiares: realidad y prospectiva desde la óptica del historiador de los archivos”, I Simposium. Los archivos familiares en España: estado de la cuestión, Asociación para la Defensa del Patrimonio Bibliográfico y Documental de Cantabria, Santander, 1996, p. 45-93.

BOADAS, Joan, Patrimoni cultural i drets d’autor. Instruments per a la seva gestió, Girona, Ajuntament de Girona, 1998.

Jornada d’estudi i debat: Fons privats en arxius públics, Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, 16 (2000), p. 299-359.

ANDREU DAUFÍ, Jordi – CRUELLAS I SERRA, Rosa M. – ELVIRA I SILLERAS, Maria, “La documentació personal com a eina docent: ensenyar i aprendre amb els fons personals”, Lligall, 21 (2003), p. 233- 274.

MASTROPIERRO, M.C., Archivos privados. Análisis y gestión. Buenos Aires, Alfagrama, 2006.

DE JOUX, C., ÉVEN, P., LACOUSSE, M., LOMON-BONNET, M-F., NOUGARET, C., SIBILLE, C., Les archives privées. Manuel pratique et juridique. Paris, La documentation française, 2008.

FERNANDEZ I TRABAL, J., “Els arxius personals i patrimonials”, Dovella (2009), p. 19-24.

CASELLAS, L-E; BOADAS, J. (dir). Què es recordarà de nosaltres? Com preservar documents personals i familiars al segle XXI. Dia Internacional dels Arxius. Girona, 2013

Subdirecció General d’Arxius i Museus: 8 Laboratori d’arxius municipals: Els fons privats en arxius municipals, dins Memòria d’Arxius 2014

ROSA, Maria de Lurdes; SAMPAIO DA NOVOA, Rita: Arquivos de familia: memorias habitadas. Guia para salvaguarda e etudo de um patrimonio em risco. Instituto de Estudos Medievais. Lisboa, 2014

MURIEL ORTIZ, Susanna; MARTÍNEZ, Ricard: “Archivística Participativa. Cuando el tratamiento archivístico de las colecciones fotogràficas empieza en casa”, Tabula, 19 (2016). pp 87-101.

VENTEO, Daniel: “Àlbums familiars que escriuen la història de la ciutat”, Barcelona Metrópolis 103 (abril 2107), pp 48-55.

MASTRAL, Marta: “Los papeles de la casa”. Razones de un programa” DARA Novedades, 18 (enero 2018), pp. 122-24

Avi mort, fons en perill

A casa dels avis es conserven els papers familiars d’una extensa família. Ningú es planteja què fer-ne fins que mor l’últim avi i cal desfer la casa. Què fem amb els papers? Avisem el drapaire?

Afortunadament l’entorn cultural actual facilita que les famílies tinguin consciència del valor del seus fons d’arxiu: la política de memòria històrica, les notícies als mitjans de comunicació sobre vendes o donacions de fons… Però de fet els propietaris no reben cap informació concreta sobre com deurien actuar. Qui ha de considerar-se hereu del fons? Cal pagar per  dipositar-ho en un arxiu, o es pot cobrar? I si no es vol donar?

Mentrestant el fons es desa en caixes i potser alguns membres de la família, que normalment tenen un bon nivell cultural, volen tractar ells mateixos la documentació. Però no tenen els coneixements per fer-ho correctament i poden imposar una classificació que desfigura el fons.

Tot i això crec que el perill més gran és la tendència a repartir entre els hereus els fons d’arxiu: això provoca la dispersió i desaparició del fons: un es queda les fotos, altre les cartes, altre els papers legals… Però pitjor encara és la situació del fons que en morir el propietari no te hereu: el seu futur és incert i si se salva és quasi gràcies l’atzar.

Un altre moment delicat, per desgràcia molt freqüent en aquests anys de crisi econòmica, és quan es plega el negoci familiar, ja que la tristesa del moment pot portar als propietaris a desempallegar-se d’uns paper que consideren innecessaris.

Altre perill és senzillament l’abandonament: no fer res, limitar-se a conservar el fons al prestatges o a les golfes. Aquesta inacció pot facilitar el deteriorament de les característiques físiques dels papers, fins a la seva desaparició a causa d’humitats, altes temperatures, etc.

Els arxivers hem de trobar-nos d’alguna manera amb aquests propietaris anònims. Cal fer una tasca d’informació i de formació, i oferir tractaments arxivístics a preus assequibles. En sortirà beneficiat el patrimoni documental de tots.